Patrimoni cultural a les hortes valencianes

Autor: Carles Sanchis Ibor, Centre Valencià d’Estudis del Regadiu. Universitat Politècnica de València


El camins que fa l’aigua, des d’un riu o una font fins els camps regats, estan jalonats per artefactes i fites arquitectòniques pensades, bastides i reconstruïdes per successives generacions. És un conjunt patrimonial que a les hortes valencianes té una continuïtat contrastada des d’època islàmica, uns elaborats mosaics agraris, articulats per canals de reg —séquies, braços i filloles— i drenatge —assarbs i escorredors—, a la vora de les quals s’alçaren alqueries, massets, barraques i, fins i tot, palaus.

A les grans hortes del litoral, assuts i preses han estat el punt de partida de les xarxes de canals. Fets, desfets i refets, en una lluita inacabada per domesticar els rius, es conserven magnífics treballs d’enginyeria hidràulica, com ara els assuts de Santa Quitèria al Millars o el de la Séquia del Rei a Antella, les travesses del riu de Morvedre o les boqueres del reg de tèrboles de les terres més àrides.

La captació del freàtic ha estat però, tan important com la derivació d’aigua fluvial. De vegades, els assentaments humans coincideixen amb l’emplaçament de fonts de reg, que alimenten hortes menudes i sovint, les fonts han estat vinculades a elements religiosos. La font antiga dels pobles sol estar vora l’església —adés mesquita que exigia ablucions— i les més llunyanes queden sota la benedicció d’algun sant benefactor. La tipologia n’és molt variada: qanats islàmics, pous amb sènies, fontanes barroques o simples mines excavades a les marjals.

També hi ha una tipologia de xarxes de reg. Les primitives hortes islàmiques presenten un traçat arborescent, amb séquies dividides per partidors proporcionals —llengües o rolls—, mentre els dissenys posteriors tendeixen a l’ortogonalitat i al tandeig de les dotacions amb partidors de comportes. Així mateix, el substrat geomorfològic condiciona la disposició dels canals, que s’obrin en forma de ventall sobre els cons al.luvials o seguiexen traçats paral.lels sobre les terrasses fluvials, mentre els escorredors solen coincidir amb drenatges naturals.

La gravetat i la voluntat dels homens han manat a les hortes. Per salvar una topografia adversa es construiren aqüeductes, sifons i altres artefactes. Els arcs i aqüeductes foren molt de temps les obres més admirades. A alguns se’ls ha volgut atribuir una romanitat hui discutida o rebatuda. No cal que siguen romans per resultar valuosos. També ho són les sènies i les nores —com els magnífics exemples de Rojales o Casas del Río— que permetien elevar l’aigua cap als alters o traure-la dels rius, dels assarbs o del freàtic. Hi ha, a més, diverses eines de menor dimensió emprades a les marjals per regar i eixugar, moguts esforçadament amb els braços —tahones, carabassins— o amb els peus —palancanes, sanguangos, bombillos.

Així mateix, els salts topogràfics foren aprofitats —o provocats— per intercalar molins, batans, almàsseres i martinets, enginys hidromecànics que tingueren una importància econòmica de vegades similar o superior al reg. Els casals moliners contenien l’artefacte hidràulic i sovint també la vivenda del propietari o arrendador. La introducció dels motors elèctrics o d’explosió provocà en molts casos l’abandó dels edificis, dels quals en resten destacats conjunts en estat ruinós.

A les hortes, entorn als principals pobles, es consolidaren nombroses construccions disperses, d’un poblament permanent o estacional o bé tan sols de cases de feina. Aquestes construccions assoliren una densitat màxima a les acaballes del segle XIX. Alguns sectors de l’Horta de València hi comptaven amb més de 50 barraques per kilòmetre quadrat. El 1993 només es censaren 55 en tota l’Horta. Pobres e indecentes —en pronosticà Cavanilles a la Vega Baja— es de esperar que desaparezcan con el tiempo. El 1973, al Baix Segura només quedaven una vintena i hui deu ser difícil trobar alguna. La mateixa sort han pogut córrer edificis més nobles de les hortes valencianes, però encara es conserven magnífiques peces d’arquitectura medieval —l’Alqueria del Moro (Valencia, s. XIV-XV), l’Alqueria del Pi— o moderna —l’Alqueria del Magistre, l’Alqueria de la Senyoria (Borriana, XVII-XVIII)—, dins un divers conjunt d’arquitectura rural —cases populars, cases torre, les ceberes, els massets de la Plana. La creació de l’Acadèmia de Sant Carles (s. XVIII) hi incorporà un component il·lustrat o racionalista, palès en residències i xalets als horts de retir de la burgesia valenciana. L’arquitectura d’aquestes hortes és, en definitiva, la plasmació física d’una cultura mil.lenària.

La recent industrialització i el desenvolupament urbà han canviat la fesomia i la percepció d’aquests espais. Algunes hortes són ara falsos corredors verds, en determinats indrets molt degradats, que coexisteixen amb fàbriques, magatzems i carreteres transitades. Els camps es reguen sovint amb aigua del clavegueram, els artefactes hidràulics i els edificis estan envellits o abandonats. En aquest context, la valoració social del patrimoni hidràulic i arquitectònic se’n resent. S’ignora el seu significat i, en conseqüència, elements singulars cauen en l’oblit, s’afonen o són enderrocats; es trenca així la continuïtat dels camins de l’aigua i l’harmonia del conjunt arquitectònic.

Els esforços destinats a preservar el patrimoni de les hortes valencianes han d’encaminar-se, d’una banda, a divulgar els valors d’aquests paisatges i, d’altra, a inventariar i protegir legalment els elements més significatius. Cal fer un vast catàleg del patrimoni hidràulic, una base de dades que descriga tots els elements del regadiu històric valencià. S’haurien de fotografiar i filmar artefactes, a més d’elaborar-ne descripcions detallades, referides a la construcció, significació històrica, funcions i estat de conservació. Ja s’ha fet al Camp de Morvedre i, a hores d’ara, un equip d’investigadors desenrrotlla aquesta tasca a la Séquia de Montcada. Són iniciatives que caldria estendre a altres hortes.

L’eficàcia de les mesures de protecció i conservació del patrimoni hidràulic varia en funció de dos factors: la pressió urbana i la pervivència de l’ús tradicional. A les hortes allunyades de les grans ciutats que mantenen una productivitat acceptable —o almenys serveixen de complement a l’economia familiar— les perspectives són positives, sobretot si l’entorn reuneix valors naturals o paisatgístics. Les petites hortes de la serra d’Espadà, amb els seus molins, fonts i safareigs, a la vora dels boscos de sureres, en són un bon exemple. La seua conservació, amb l’organització de rutes –com ara les editades recentment sobre el Valle de Ayora-Cofrentes— i petits museus –com el Museu de l’Aigua de Callosa d’En Sarrià—, pot esdevenir un atractiu per al turisme rural.

L’ús, en efecte, assegura la conservació. Per això la protecció de les hortes periurbanes s’endevina complexa i conflictiva. En zones de dimensions reduïdes, hom pot assajar la creació d’ecoparcs, museus vius orientats a la divulgació de les activitats tradicionals o a l’agricultura biològica. Però, no es pot fossilitzar així tot el regadiu històric periurbà.

En algun cas puntual, la solució podria ser integrar elements dins el paisatge urbà, a ser possible mantenint-ne o recreant-ne l’ús. Això s’ha fet, per exemple amb el partidor de Sant Nofre —a la séquia de Quart— o l’assut de Rovella, dins el jardí del Túria. Els resultats depenen molt de la qualitat del projecte o l’entorn arquitectònic on s’han d’integrar —sense caure en el pastitx o l’estridència—, però pot ser una eixida viable per a exemples concrets, com a alternativa a una destrucció segura.

Aquestes iniciatives, haurien d’acompanyar-se d’accions encaminades a divulgar la vàlua d’aquests paisatges seculars, orientades al públic adult i molt especialment als escolars. Caldria donar a conéixer les activitats tradicionals i el funcionament dels artefactes, la seua significació històrica i ambiental. Per a aquesta tasca comptem amb un ric llegat arquitectònic i enginyeril, però no cal deixar de banda el patrimoni conservat als arxius —als de titularitat pública i a les comunitats de regants—; nombrossísims plànols, pergamins i expedients, que testimonien el vigor d’una antiga forma de vida.

Carta dirigida a la Sra. ministra de Medio Ambiente, en defensa de los azudes y sus correspondientes ingenios hidráulicos

Autor: Antxon Aguirre Sorondo


Excelentísima Señora Dª. Rosa Aguilar
Ministra de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino
Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino
Paseo de Infanta Isabel, 1
28071MADRID

Señora ministra:
La Asociación para la Conservación y Estudio de los Molinos (ACEM) que presido, sigue con interés e inquietud las acciones que a partir de la presentación del Plan Nacional para la Regeneración de Ríos (PNRR) se vienen desarrollando por las autoridades de las diferentes Cuencas Hidrográficas, una actividad que comenzó en los ríos salmoneros de la vertiente cantábrica, pero se ha extendido al resto de cauces peninsulares con la colaboración de asociaciones conservacionistas, sociedades deportivas y voluntarios.

Las acciones que más nos inquietan y que han decidido a la Junta Directiva de ACEM a hacerle llegar esta carta, son en concreto la eliminación de los azudes, elementos indispensables en los molinos, batanes, ferrerías, serrerías y otros ingenios que utilizan el agua retenida en los azudes y transportada por los caces hasta los diferentes ingenios, en la mayoría de los casos durante más de cien años y en algunos hasta de más de quinientos.

Los ingenios que constituyen nuestra preocupación por el riesgo que afrontan, tienen una cualidad que deseo poner en evidencia: no consumen el agua con la cual trabajan, no la contaminan; por el contrario la oxigenan al generar fuerza motriz. Son por tanto ecológicos y han servido para la mejora de las condiciones de vida de la población de nuestro país hasta muy recientemente.

Los azudes y los ingenios a los cuales alimentan se encuentran muy ligados a nuestra historia, nuestra cultura y nuestro acervo etnológico. Incluso desde el aspecto medioambiental poseen dos importantes cualidades. Por un lado es indiscutible su  valor paisajístico y estético, tanto que muy a menudo los más paisajes más valorados por los usuarios son los remansos de los azudes, sin contar su empleo como zonas de baño. Por otro lado, es notoria su importancia como única reserva de agua estival en buena parte de los pequeños ríos peninsulares, lo que permite sobrevivir a pequeños cardúmenes de peces y anfibios, que en muchos casos no podrían sobrevivir sin ellos.

No proponemos que se detenga el PNRR y no es nuestra intención poner obstáculos al saneamiento de los cauces, pero pedimos que se recuerde que nuestros ríos y los ingenios que acogen, son un importante legado cultural y patrimonial, testimonio de la relación histórica de nuestros pueblos con los ríos y otros muchos elementos construidos, que permanecen aún en la memoria y es probable que pronto sean candidatos a una declaración de Patrimonio de la Humanidad que se está gestando.

En ocasiones se ha presentando la demolición de pequeños azudes como un éxito a favor del río como si esa pieza histórica fuera la causante de la degradación de sus aguas o sus riberas. Entendemos que la restauración y saneamiento de nuestros ríos es compatible con la conservación del patrimonio edificado a lo largo de los tiempos. Es más: patrimonio natural y patrimonio edificado son dos caras de una misma realidad que es el paisaje, entendido este en los términos planteados en el Convenio Europeo del Paisaje.

Los azudes y sus molinos forman parte del paisaje de ciudades como Zamora, Murcia, Alcalá de Guadaira y muy especialmente Córdoba, cuya imagen no se entendería sin los molinos y azudes que humanizan su cauce, una circunstancia que sabemos conoce a la perfección y por ello sabrá entender nuestra preocupación.

En nuestra opinión, es imprescindible que para llevar a cabo los proyectos de restauración de ríos sea necesario solicitar también el parecer de historiadores, etnólogos, arquitectos, ingenieros y profesionales de otras disciplinas, así como a las Asociaciones como ACEM, Fundaciones como Juanelo Turriano, TICCIH, Universidades y otras Instituciones y expertos del ámbito cultural para evaluar el interés de los diferentes azudes que merezcan preservarse.

Por todo esto, y con el fin de que conozca nuestra posición al respecto y lograr una restauración respetuosa de nuestros ríos, le solicitamos mantener una entrevista para tratar el asunto que le planteamos y buscar conjuntamente la mejor solución, rogándola encarecidamente que curse una moratoria urgente al derribo de azudes.

San Sebastián, a 27 de noviembre de 2010

Atentamente,
Antxon Aguirre Sorondo
Presidente de ACEM
Domicilio social: Gran Vía, 21-3º
20001 SAN SEBASTIÁN

Destrucció d’assuts al Vinalopó

Autor: Josep Miquel Martínez


El Ministeri de Medi Ambient està desenvolupant l’«Estrategia Nacional de Restauración de Ríos», un projecte que aquesta administració presenta com «destinat a conservar i recuperar el bon estat dels rius, potenciar el seu gran patrimoni cultural, fomentar l’ús racional, destacar els seus valors i beneficis i impulsar el desenvolupament sostenible del mitjà rural».

Malgrat les bones intencions de l’enunciat del títol, el projecte inclou la «eliminación de barreras transversales infranqueables en desuso (5 azudes)», és a dir, es volen destruir els assuts següents del riu Vinalopó: els Brulls, font de la Coveta, la Borrera, font del Sapo i el del Camp de l’Or. No obstant això, dins del procés administratiu, la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià de la Conselleria de Cultura va informar de la necessitat de fer una prospecció arqueològica de l’àrea d’actuació que permeta definir l’impacte del projecte sobre el patrimoni arqueològic.

Però l’impacte sobre el patrimoni arqueològic industrial que tindrà l’actuació és evident. Només cal agafar com exemple la destrucció de l’assut de la font del Sapo, que realment és una de les estructures del sistema hidràulic del molí l’Ombria. L’Ajuntament de Banyeres de Mariola treballa des de fa més de deu anys en un projecte de restauració integral del sistema hidràulic de tot el complex del Molí l’Ombria per a crear un parc cultural sobre els molins. Aquest sistema hidràulic que l’Ajuntament vol recuperar no té cap sentit sense un dels seus elements que és fonamental i imprescindible: la presa que servia per a captar l’aigua que es conduïa per una séquia fins al citat molí. Per tant, si el Molí l’Ombria està declarat com Bé Immoble d’Interés Etnològic, també ho està el seu assut que el Ministeri pretén demolir.

És molt difícil no compartir l’esperit del projecte de recuperació del bon estat del riu, en canvi costa estar d’acord amb el criteri de destrucció d’assuts. Si el projecte del Ministeri proposa l’adequació dels sis assuts (en ús) mitjançant la construcció d’obertures verticals per al pas de peixos i invertebrats, també es podria instal·lar aquest mateix sistema als cinc assuts que els tècnics volen destruir. Si tècnicament es poden conservar sis preses sense afectar l’essència de l’objectiu del projecte, s’haurien de deixar intactes els cinc assuts restants que formen part del nostre patrimoni arqueològic industrial des de fa segles.

Dins dels objectius de l’«Estrategia Nacional de Restauración de Ríos», el Ministeri de Medi Ambient pretén «implicar els col·lectius socials en la gestió dels sistemes fluvials». És per això que costa d’entendre com l’Administració diu que vol «fomentar la participació ciutadana» alhora que presenta un projecte on el termini per a presentar al·legacions s’ha fet coincidir –malauradament, com sempre– amb el mes d’agost.

Si el Ministeri afirma en el seu web oficial que aquesta estratègia de restauració de rius té com objectiu aconseguir una «major participació pública en els debats i presa de decisions sobre la gestió ecològica», les coses s’haurien de fer d’una altra manera. El 9 de juny del 2009 el Ministeri va organitzar una jornada de participació pública. Van ser convidats representants dels municipis implicats. Fins ací, tot normal, però quan repassem la llista d’entitats convocades al debat veiem que figuren, a banda dels representants de l’Administració (ajuntaments, Conselleria de Medi Ambient, Confederaciò Hidrogràfica del Xúquer i Ministeri de Medi Ambient), dos centres excursionistes, quatre societats de caça i pesca, dues comunitats de regants, fins i tot un club d’escacs i només un grup ecologista. Amb tot el respecte per les opinions del club d’escacs, potser la llista queda coixa sense cap associació de defensa del patrimoni cultural i etnològic que haguera pogut fer una aportació més qualificada sobre els assuts.

A les al·legacions presentades per particulars es va sumar alguna associació i, per sort, el mateix Ajuntament de Banyeres de Mariola. D’aquesta manera ha estat coherent amb els seus propis actes ja que, l’any passat, l’Ajuntament va organitzar la primera d’una sèrie d’exposicions sobre l’arquitectura de l’aigua i enguany prepara la segona que tractarà dels molins de Banyeres.

La llista d’antics edificis industrials en aquest tram del riu no és gens menyspreable, com tampoc ho és el pes específic que tenen aquestes construccions a l’hora d’escriure la història de Banyeres de Mariola, així que restarem vigilants perquè ningú destruïsca el patrimoni que hem heretat.